Els nens de l'avui seran els adults del demà i l'educació rebuda serà aquella que guiarà la seva vida.
No cal haver estudiat gaire per adonar-se que el caràcter d'un individu, des que pot establir relacions socials, vindrà marcat per la formació a l'escola, pels companys, però sobretot, per la família que l'envolta. Les seves reaccions en perdre un joc, saber compartir o no, menjar amb respecte cap als altres comensals..., són actituds a les quals, des de casa, potser no se'ls dóna la importància que ben mereixen.
Cal l'assignatura d'"urbanitat", "civisme", "convivència" o "coexistència"? Cal més rigidesa en l'educació dels infants? Qualsevol club de futbol, gimnàs, associació... té unes normes bàsiques que cal complir per tal de poder accedir als avantatges que ofereixen pel fet de formar-ne part; tals com: un uniforme, uns entrenaments setmanals o el pagament d'unes quotes. I és ben clar: qui no compleix les normes no en forma part. I doncs! Que no hi ha d'haver unes normes de convivència dins la nostre societat que s'hagin de complir des de la infantesa?
L'un perquè és blanc o negre o groc, l'altre és massa alt o massa baix, esprimatxat i poca cosa o grassonet i amb baixa autoestima, o potser perquè és el que més sap o el que el professor més castiga... qualsevol raó és bona, o això sembla, per ridiculitzar un altre, per agredir-lo físicament o crear una etiqueta que caurà com una llosa sobre aquell qui, un grup de marrecs, carregats de crueltat, fiscalitzaran i degradaran tan sols per llur divertiment. Quina vergonya!
Pares: estimeu-vos els vostres fills. No els feu regals de culpabilitat per no poder dedicar-los tot el temps que ben mereixen...regaleu-los bones conductes, bon exemple i bones normes de convivència. Recordeu que esteu educant els adults del demà!
martes, 25 de mayo de 2010
Internet versus sociabilitat
Com ens han ajudat els invents! De fregar de genolls a terra a tenir un estri específic que afavoreix ergonòmicament la nostra postura per a poder netejar el que volguem. De trencar-se un objecte i haver-lo de llençar, a tenir un estri especialment indicat per a poder enganxar-lo i que ens serveixi molt més temps. De rentar la roba a mà i assecar-la a mercè del temps, a tenir un estri que ens la renta i un altre que ens l'asseca tant sols prement un botó. I tants d'altres!
Si preguntéssim a les nostres àvies, i fins i tot, a les nostres mares, ens explicarien que, al principi d'haver surgit aquests invents, que ara són tant quotidians per a nosaltres, no van ser ben rebuts per la població. Els terres no podien quedar tant nets com fregant de genollons, la roba no quedaria tant neta com rentada a mà i, assecar-la a l'assecadora? segur que quedaria malmesa! Tot ha de sofrir un procés d'adaptació.
Ara bé, ha arribat l'era de la informàtica. Ara hi ha computadores, ordinadors portàtils, impressores, llapis de memòria, i un llarg etcètera. A la vegada que vaig escrivint, es van inventant nous aparells informàtics que minimitzaran cada vegada més la feina, la faran més còmode, més àgil i més presentable.Fora màquines d'escriure i paper carbó que, tot i que fa poques dècades els vam deixar enrera, ara ens semblen andròmines.
I la INTERNET? Quants canvis ha aportat internet a les nostres vides! Els anglicismes han esdevingut part dels diccionaris d'arreu del món amb xats, mails, planes webs,... com també nous mots com el correu brossa i les xarxes socials.Tenim una porta oberta a la comunicació amb tot el món, rebem un mail amb més facilitat que si enviéssim una carta, trobem una amistat de la infantesa, i parlem instantàniament amb algú a milers de kilòmetres de distància de nosaltres...és impressionant! Tot i així, i com tot, internet té la seva part negativa. Virus informàtics, xarxes de pederàstia, i el problema més gran de tots: La manca de comunicació. I com pot ser que un estri que afavoreix la comunicació sigui una arma de doble fil per la mateixa comunicació?
Quan érem petits i arribàvem d'escola, ens afanyàvem a fer els deures per sortir a jugar al carrer, a la plaça, amb els nostres veïns, amics, germans o cosins. En l'actualitat, els nens es tanquen a l'habitació a jugar amb la consola o a xatejar amb els amics de l'escola que acaben de deixar.
Estem creant un nou tipus de societat en què ens esforcem en contactar i tenir milers d’amics internautes evadint-nos dels qui tenim més a la vora físicament. És un autisme social per a poder competir en nombre d’amics que un aconsegueix retrobar gràcies a les xarxes socials d’internet. És coherent?
L’amistat, l’amor, i totes les relacions socials necessiten d’aliment, cal que un les nutreixi amb afectuositat, amb un feedback físic de mirades, contacte i paraules.
A més, un pot interpretar de mil maneres diferents el que s’escriu via internet, i cal fomentar les activitats socials, els jocs de carrer, i no suplir tot això per la caducitat de les paraules i la fredor de les relacions davant d’un ordinador.
No desconectem de la feina, els nens no desconecten del treball mental…i la sobrecàrrega de qualsevol aparell el fa mal funcionar fins a espatllar-lo. Amb nosaltres també passa el mateix. Perquè potser sí que en no gaires anys haurem de veure els nostres fills absorvits per la societat internàutica i ens passaran pel costat quasi sense fer-nos cas.
Els haurem d’enviar un mail!
Si preguntéssim a les nostres àvies, i fins i tot, a les nostres mares, ens explicarien que, al principi d'haver surgit aquests invents, que ara són tant quotidians per a nosaltres, no van ser ben rebuts per la població. Els terres no podien quedar tant nets com fregant de genollons, la roba no quedaria tant neta com rentada a mà i, assecar-la a l'assecadora? segur que quedaria malmesa! Tot ha de sofrir un procés d'adaptació.
Ara bé, ha arribat l'era de la informàtica. Ara hi ha computadores, ordinadors portàtils, impressores, llapis de memòria, i un llarg etcètera. A la vegada que vaig escrivint, es van inventant nous aparells informàtics que minimitzaran cada vegada més la feina, la faran més còmode, més àgil i més presentable.Fora màquines d'escriure i paper carbó que, tot i que fa poques dècades els vam deixar enrera, ara ens semblen andròmines.
I la INTERNET? Quants canvis ha aportat internet a les nostres vides! Els anglicismes han esdevingut part dels diccionaris d'arreu del món amb xats, mails, planes webs,... com també nous mots com el correu brossa i les xarxes socials.Tenim una porta oberta a la comunicació amb tot el món, rebem un mail amb més facilitat que si enviéssim una carta, trobem una amistat de la infantesa, i parlem instantàniament amb algú a milers de kilòmetres de distància de nosaltres...és impressionant! Tot i així, i com tot, internet té la seva part negativa. Virus informàtics, xarxes de pederàstia, i el problema més gran de tots: La manca de comunicació. I com pot ser que un estri que afavoreix la comunicació sigui una arma de doble fil per la mateixa comunicació?
Quan érem petits i arribàvem d'escola, ens afanyàvem a fer els deures per sortir a jugar al carrer, a la plaça, amb els nostres veïns, amics, germans o cosins. En l'actualitat, els nens es tanquen a l'habitació a jugar amb la consola o a xatejar amb els amics de l'escola que acaben de deixar.
Estem creant un nou tipus de societat en què ens esforcem en contactar i tenir milers d’amics internautes evadint-nos dels qui tenim més a la vora físicament. És un autisme social per a poder competir en nombre d’amics que un aconsegueix retrobar gràcies a les xarxes socials d’internet. És coherent?
L’amistat, l’amor, i totes les relacions socials necessiten d’aliment, cal que un les nutreixi amb afectuositat, amb un feedback físic de mirades, contacte i paraules.
A més, un pot interpretar de mil maneres diferents el que s’escriu via internet, i cal fomentar les activitats socials, els jocs de carrer, i no suplir tot això per la caducitat de les paraules i la fredor de les relacions davant d’un ordinador.
No desconectem de la feina, els nens no desconecten del treball mental…i la sobrecàrrega de qualsevol aparell el fa mal funcionar fins a espatllar-lo. Amb nosaltres també passa el mateix. Perquè potser sí que en no gaires anys haurem de veure els nostres fills absorvits per la societat internàutica i ens passaran pel costat quasi sense fer-nos cas.
Els haurem d’enviar un mail!
viernes, 21 de mayo de 2010
"Reality"shows?
És ben sabut que el televisor és una finestra a la novetat, a la informació, al debat, a tot allò que l'espectador tria per a passar una estona del seu temps d'oci. És per aqixò que, per als grans directius del món de la televió, és un gran repte satisfer el gran públic, que els donarà el seu beneplàcit en forma de "share" o nivell d'audiència.
Així doncs, al voltant de taules de reunions de grans despatxos intenten sorprendre un públic que, des de l'altra banda, s'asseu al davant del televisor cansat d'un dia de treball, fart dels seus problemes laborals i/o personals i amb ganes de distreure's o que el distreguin. Tot i així, l'espectador és selectiu, vol varietat i s'allunya de repeticions de pel.lícules, serials de la mateixa índole argumentativa i "remakes" de sèrie B i C.
Cadascú és ben lliure de triar el canal de televisió que més el satisfaci. A l'un li agradaran més els concursos, a l'altre els serials, i al de més enllà les pel.lícules. Ara bé, d'un temps ença hi ha un nou gènere televisiu en alça: els Reality Shows. Però, estem preparats per a poder suportar aquest nou fenomen? Potser no.
La telerealitat agrupa una determinada diversitat de persones alienes o no al món de l'espectacle prèviament seleccionades per tal de formar part d'un concurs amb un únic guanyador a mans de l'audiència. Fins aquí tot sembla normal. El problema radica en allò que el concursant haurà de fer per guanyar-se el vot de l'espectador i així assegurar la seva continuïtat en l'esmentat concurs. Conductes en el llindar de la immoralitat, enfrontaments verbals i físics, i la lluita per la convivència/supervivència...són algunes de les actituts que adopten els concursants per tal de pujar el "share" setmana rera setmana, contentant d'aquesta manera els directius de la cadena i aconseguint el gran premi per part dels espectadors votants.
Ara bé, la selecció dels concursants és premeditada per tal que donin peu a la morbositat del que d'essència és desagradable, cruel o prohibit. Es fomenta la creença que són una representació de la societat actual. Alhora, la televisió és un focus d'influència per al públic espectador del show. I es van creant modes, es fomenta la irreverència, es naturalitzen fets que ens esglaiarien en contextos reals i assentim a tot talment com si fos quelcom raonable i demostrat científicament.
La televisió és una finestra a la novetat o un mirall de la societat???
Això depèn de tots els telespectadors i del nostre lliure albir.
Així doncs, al voltant de taules de reunions de grans despatxos intenten sorprendre un públic que, des de l'altra banda, s'asseu al davant del televisor cansat d'un dia de treball, fart dels seus problemes laborals i/o personals i amb ganes de distreure's o que el distreguin. Tot i així, l'espectador és selectiu, vol varietat i s'allunya de repeticions de pel.lícules, serials de la mateixa índole argumentativa i "remakes" de sèrie B i C.
Cadascú és ben lliure de triar el canal de televisió que més el satisfaci. A l'un li agradaran més els concursos, a l'altre els serials, i al de més enllà les pel.lícules. Ara bé, d'un temps ença hi ha un nou gènere televisiu en alça: els Reality Shows. Però, estem preparats per a poder suportar aquest nou fenomen? Potser no.
La telerealitat agrupa una determinada diversitat de persones alienes o no al món de l'espectacle prèviament seleccionades per tal de formar part d'un concurs amb un únic guanyador a mans de l'audiència. Fins aquí tot sembla normal. El problema radica en allò que el concursant haurà de fer per guanyar-se el vot de l'espectador i així assegurar la seva continuïtat en l'esmentat concurs. Conductes en el llindar de la immoralitat, enfrontaments verbals i físics, i la lluita per la convivència/supervivència...són algunes de les actituts que adopten els concursants per tal de pujar el "share" setmana rera setmana, contentant d'aquesta manera els directius de la cadena i aconseguint el gran premi per part dels espectadors votants.
Ara bé, la selecció dels concursants és premeditada per tal que donin peu a la morbositat del que d'essència és desagradable, cruel o prohibit. Es fomenta la creença que són una representació de la societat actual. Alhora, la televisió és un focus d'influència per al públic espectador del show. I es van creant modes, es fomenta la irreverència, es naturalitzen fets que ens esglaiarien en contextos reals i assentim a tot talment com si fos quelcom raonable i demostrat científicament.
La televisió és una finestra a la novetat o un mirall de la societat???
Això depèn de tots els telespectadors i del nostre lliure albir.
...i Visca la Esteban!!!
Tela marinera! Estic al.lucinant! Semblava talment un presagi. Mira que fa dies que estem parlant de la telerealitat (¿?) o més aviat la "télé-poubelle" a classe de Nivell D de Català i a classe de 2on de Francès...i altra vegada ha guanyat el "xabacanisme" i el poc criteri del "públic de masses".
Havien creat un sucedani del concurs de balls de saló "Mira quién baila" de la TV1, transformant-lo a T5 en "Más que baile". Almenys van tenir la decència de canviar-li el nom. Els productors estaran contents si el que volien era audiència i diners; això sí a quin preu?
Posar personatges sense cap mena d'educació, ni cap mena de respecte pel programa que representen...dóna aquests resultats. El programa perd tota la seva essència i passa a ser un circ sense domador, on el borni és el rei, però NO en el país dels cecs...sinó en el dels sans de vista!! És entendible?
L'audiència pot preferir un concursant que no dóna el 100%? Que se'n riu de les normes, que falta al respecte als seus companys caminant per una pista de ball mentre la música sona en desequilibri amb cada pas caient estrepitosament tal com un funàmbul novell? I cada setmana, sense canvis, sense evolució,...Darwin estaria content, sí Senyor!!! Estem tornant a l'era de Cromanyó...com ben bé els productors d'aquest programa li féren en el seu dia la cançó!!!
No perdem el criteri...perquè al final perdrem el seny!!!
Havien creat un sucedani del concurs de balls de saló "Mira quién baila" de la TV1, transformant-lo a T5 en "Más que baile". Almenys van tenir la decència de canviar-li el nom. Els productors estaran contents si el que volien era audiència i diners; això sí a quin preu?
Posar personatges sense cap mena d'educació, ni cap mena de respecte pel programa que representen...dóna aquests resultats. El programa perd tota la seva essència i passa a ser un circ sense domador, on el borni és el rei, però NO en el país dels cecs...sinó en el dels sans de vista!! És entendible?
L'audiència pot preferir un concursant que no dóna el 100%? Que se'n riu de les normes, que falta al respecte als seus companys caminant per una pista de ball mentre la música sona en desequilibri amb cada pas caient estrepitosament tal com un funàmbul novell? I cada setmana, sense canvis, sense evolució,...Darwin estaria content, sí Senyor!!! Estem tornant a l'era de Cromanyó...com ben bé els productors d'aquest programa li féren en el seu dia la cançó!!!
No perdem el criteri...perquè al final perdrem el seny!!!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)